Damunt la taula, col·locats sense ordre: la teva llibreta i una bossa de llaminadures que has comprat abans de venir. Un paquet de tabac, les ulleres de sol, el mòbil, les claus de casa i un bitllet de 20 per pagar. Dos cafès i un tall de pastís. La cartera sota la teva mà, la meva mà sobre la teva.

...I una espelma, que encendrem.

un matí de diumenge

Et miro dessota els llençols, sentint l'escalfor de la teva mà sobre la meva cuixa. M'agraden els teus llavis, penso quan sento el teu respirar fort mentre dorms. Als matins, tinc la sensació que la teva olor s'impregna a la meva pell. Et desvetlles, et gires buscant estar més còmode per continuar dormint i em trobes mirant-te. Et miro mirant-me, mig adormit. Ens diem bon dia, somriem perquè és diumenge, no hem posat cap despertador i ningú ens està esperant. Jo no tinc son, tu no vols sortir del llit. No ens ho diem però, sabem que gairebé és migdia i tot i així, ens acomodem de nou abrigant-nos amb els llençols.

La persiana entreoberta i darrera, el sol d'hivern que no acaba d'entrar a l'habitació em deixa veure't amb la claror suficient perquè mentre et miro, torni a tancar els ulls, mig desvetllada, mig extasiada. Absorta de tot el que passa a l'exterior.

A casa fa fred, no hi ha dormit ningú aquesta nit. Esmorzem fora, a la terrassa d'un bar on hi dóna el sol matiner de l'hivern. Un cafè amb llet i un croissant normal, es veuen unes napolitanes de xocolata que fan molt bona pinta però la xocolata no li senta bé de bon matí. Esmorzen llegint el diari, parlen poc i es miren de reüll. Un noi amb cara d'haver-se acabat d'aixecar passeja un labrador negre. Una nena surt de la fleca, és dissabte i no hi escola. Són les deu del matí i els carrers del barri estan molt tranquils, al bar no tenen encesa la televisió i no s'escolten com de costum, les tertúlies del programa d'en Cuní. Es fumen la primera cigarreta del matí i l'estómac se'ls remou; la mateixa sensació estranya que cada matí, quan fumes després de fer el cafè, t'avisa que ja estàs desperta. Paguen l'esmorzar i s'acomiaden, els agrada aquell bar i l'escullen com el bar preferent del barri per tornar-hi un altre cop. A l'aparador de la fleca, hi ha un pastís de maduixes que els crida l'atenció. - Podríem menjar pastís de postres avui. - Sí, però de maduixes no que en sóc al·lèrgica. Demanen una bossa de llevat, prepararan un pastís d'arròs sense fer servir arròs, estrenaran el forn i casa seva, cada dia fa més olor a casa.

pd. Vint-i-sis espelmes i un per molts anys!

...amb vistes a l'onyar

Una barricada de capses a la porta d'entrada, el somier del llit recolzat a la paret de l'habitació i al menjador, els mobles posats tal i com els van trobar el primer dia que van entrar al pis. La veïna del quart, encara avui, li ha recordat que la neteja de l'escala es fa a entre tots i que, cada veí, hauria de netejar la seva part. “Els veïns del primer continuen sense netejar mai i estic cansada d'haver de fer-ho jo”. Quan només portava dues setmanes vivint en aquell pis, la veïna del quart ja es va fer conèixer com “la que està emprenyada amb els del primer perquè no netegen l'escala”. Avui l'escoltava i pensava que tenia raó, que la va avisar només arribar i certament, el replà del primer pis mai està net.

Encara no ha conegut a les veïnes del cinquè que van entrar a viure-hi, uns quants mesos després que ella. Des del cel obert, a vegades, sent les converses que tenen a la cuina. Escolten Marlango i Herman Düne, si es quedés més temps li hagués agradat conèixer-les. Amb la veïna que han arribat a intimar més és amb la que viu al segon pis. És una noia jove que viu sola en un pis, imagina, reformat amb estil de modernitat però mantenint l'essència d'antiguitat de l'edifici. La paret de cada estança deu estar pintada de diferent color, els mobles de l'Ikea perfectament conjuntats amb les bigues del sostre. Amb aquesta noia, com deia, és amb la que més ha intimat en els gairebé dos anys que ha viscut al pis. La seva bicicleta recolzada a la barana del replà l'avisava si era o no a casa; pels dies en què, l'esquerda de la canonada empapava el celobert que dóna al sostre de seu lavabo. Fet que la portava a barallar-se, setmana sí i setmana també, amb la immobiliària per tal que el lampista acudís a tapar l'esquerda el més ràpid possible. Sort en va tenir que la noia era d'allò més pacient i simpàtica, i que, segurament, coneixia que els desperfectes que tenia el pis no eren culpa, de cap manera, eren culpa seva sinó de la propietària que a part d'aquest pis, també era propietària de dos altres pisos del mateix edifici.

Un cop ha carregat les últimes bosses al cotxe, ha tornat a pujar al pis i hi ha donat una volta, passejant cada habitació. Ha passejat meticulosament cada racó excepte la seva, la que havia estat la seva habitació. En aquesta darrera només hi ha donat una volta ràpida, per vigilar que no es deixés res amagat en algun calaix. Se l'ha mirat com de reüll perquè el record que en vol tenir, fermament, no és de la distribució que es va trobar el primer dia que va entrar a veure el pis – que és aquesta la que ha deixat abans de marxar-. Li agradaria recordar, en canvi, el temps que va passar per acabar d'escollir quin llit, quines fotografies i quina, com hauria d'acabar sent l'habitació; també, els matins amb la llum entrant pels porticons. I això, i allò i té una fotografia de les bigues del sostre feta des del llit. Certament, aquelles bigues donaven un toc ben acollidor a aquell pis.

"El sistema" E.Galeano

Els funcionaris, no funcionen
Els polítics parlen, però no diuen.
Els votants voten, però no elegeixen.
Els mitjans d’informació desinformen.
Els centres d’ensenyament, ensenyen a ignorar.
Els jutges, condemnen a les víctimes.
Els militars estan en guerra contra els seus compatriotes.
Els policies no combaten els crims, perquè estan ocupats en cometre’ls.
Les fallides es socialitzen, els guanys es privatitzen.
És més lliure el diner que la gent.
La gent, està al servei de les coses.

"El sistema" Eduardo Galeano.

Blowing in the wind

Nyssa decidí irrompre en el seu present, donant-se un temps per a trobar algun estímul que li portés la raó del seu compromís amb la vida. Està cansada de la gent que passeja per davant del portal de casa seva amb camisetes que escampen cites revolucionàries, que de tant gastades han decidit cedir a l’origen de qui les va escriure per passar a ser, un parrac amb el que assumir que el producte de l’estat consumeix tot el que troba al seu pas; camisetes que per exemple converteixen la falç i el martell amb un objecte més del mercat. Nyssa no llegeix els diaris, només els articles d’opinió. Continua baixant cada matí a bar de sota de casa a esmorzar, escolta les converses de les taules del costat i observa a tothom qui decideix fer el cafè al mateix lloc que ella. Mai canvia de bar, tot i que sovint coincideix amb les mateixes persones, li agrada el local; no hi ha cap televisió on escoltar tertúlies o entrevistes estúpides i a la ràdio mai irromp l’actualitat; tant sols música pop i alguna cançó en català. Nyssa ha renunciat a un augment de sou i a canviar de feina per una de “millor”, en relació a la remuneració econòmica. No té temps per adaptar-se a una altra frustració en l’àmbit professional. Ara no. Nyssa ha decidit apagar els motors. Li agrada metaforar. Al barri vell de la ciutat que l'acull, fa dos mesos que han okupat una casa. Els okupes anuncien amb pamflets, que han fet un hort ecològic amb el que autogestionar els seus recursos alimentaris i conviden a tothom qui vulgui a visitar-lo i a col•laborar. L’altre dia, es va trobar a un parell d’ells al Mercadona del carrer del Carme. Compraven Mistol, yogurts Danone, desodorant Axe i un paquet de galetes integrals amb xocolata. Aquestes darreres duien una etiqueta en català, seran nacionalistes? I una icona que, pel que li va semblar veure, certificava que eren producte del Comerç Just que està impulsant la mateixa companyia de supermercats. Un amic, irònic, ha publicat al seu bloc una crítica a l’actual creació de la crítica i li recomana: “Apaga la tele i llegeix poesia”. Però no té televisió perquè no pot, o segurament no vol, assumir el cost que li comporta instal•lar l’antena. Així que potser sí, tornarà a llegir poesia. Salinas, “Cero”.
[...]
¡Cimeras alegrías tremolantes,
gozo inmediato, pasmo que se acerca:
la frase más difícil, la penúltima,
la que lleva, derecho, hasta el acierto,
perfección vislumbrada, nunca nuestra!
¡Imágenes que inclinan su hermosura
sobre espejos que nunca las reflejan?
[...]

Demanarà que tots els poemes que llegeixi girin entorn a la paraula revolució. Serà molt demanar? Serà possible que tots parlin de la revolució que vol sortir dels marcs desesperants de la vida miserable, la debilitat i la impotència. No, serà possible perquè parlar de revolució avui és comú. Hi ha un discurs perfectament aposentat en el qual, tothom, revolucionaris i no revolucionaris, s'hi poden acomodar amb facilitat.

Nyssa ha decidit cedir a la calma perquè afirma, sense exageració, que la civilització humana mai, com ara, havia estat amenaçada per tants perills. Nyssa no es mobilitza, avui observa gairebé des de la resignació el que un dia la va avisar que la seva crítica no podia tenir més raó. Existeixen vàndals, vandalismes i banalitats que amb l’ajuda dels mitjans més bàrbars amenacen a tota força reaccionaria. Sorgeix la passivitat que es vesteix amb utopies i els moviments que s'autoproclamen revolucionaris resten atrapats pel romanticisme d’una lluita que, tot i estar més que justificada, a la que no li falta ni un gra de raó. És una lluita que camina amb el ritme dels esdeveniments, sense trencar ni crear cap alternativa que sigui capaç de fer front al desastre i amb immediatessa, trobar una resposta que no convenci, que "simplement" resolgui, transformi.




...listening Bob Dylan

Apaguem els motors, que el novembre se'ns fa gran.