novembres de poesia

Per un matí de dilluns, com descobrir la poesia per temteig...

És difícil oblidar un somni.
Donar l'esquena.
Canviar de vorera.
Esborrar l'horitzó.

Emprendre nous camins.
Plantar cara a la vida.
Dibuixar nous futurs
amb les mateixes il·lusions renovades.

De vegades, la pluja fa falta.
Lleva la pols de les idees,
aclara la mirada
i neteja l'ànima.



Ilíada

[...]

Fa massa temps que em despullaves
com per dedicar-te les desfiles;
on ha anat tota la roba que em desvesties
que no la vull

que se la emporti la corrent
com es va emportar Ulisses

i que no torni

que no la vull.

Aión, temps-tot

“El tiempo-todo es un niño jugando, que juega al tres en ralla: de un niño a la corona” Heràclit

Els grecs tenien dos noms per anomenar al temps: aión i chrónos. Chrónos, entès com el temps que passa és el que Heràclit denúncia en aquest fragment. Denúncia el temps com a successió de moments, el temps lineal, un temps en el qual el present no existeix. Aión és el temps- tot, el temps considerat tot d'una vegada.

Per entendre aquest temps-tot, Heràclit diu que cal remuntar-se al joc d'infància, moment en el qual el passat i el futur no existien. Moment en el qual el temps, el temps del joc, no estava al servei de res perquè era precisament això: temps-tot.

I en aquest temps-tot, no hi caben no hi poden haver objectius principals, ni secundaris, ni operatius, ni metodologies, ni valoracions, ni avaluacions, ni educadors, ni pedagogs.

PD. Reflexions a classe de teories pedagògiques.

Mou-te a peu

Pols a la carretera, obres a cada carrer, voreres pintades de groc i de vermell. Cotxes que fan cua en doble fila, esperant un aparcament. Un quart d'hora, dos quarts. Para! Marxo a comprar amb el cotxe, aparcaré a la tornada. No compro perquè gasto un últim intent a l'aparcament de la copa, a Sant Daniel, Pedret. M'aturo al semàfor del davant de la meva futura casa. M'imagino pujant per aquestes escales humides, fosques però amples. Dono la volta abans d'agafar la carretera de Celrà. Les barraques del recinte firal encara estan muntades. Dos gitanos recullen una parada de castanyes, canviaran l'ambient de Sant Narcís per la Rambla. “Dos euros guapa, solo dos euros”. Tinc gana, vull fumar mentre baixo caminant cap a casa, deixar de creuar-me els mateixos cotxes, aparcar. Torno a les rodalies de casa, pujo “les pedreres” i m'aturo. Pregunto a dos persones si han de treure el cotxe, cap d'elles assenteix. Espero, no em ve d'aquí. Ja he perdut tot el matí.

PD. A Girona mou-te amb Girocleta sense carril bici. Amb cotxe, sense aparcament. Amb bus, sense combinació. No tens excusa, mou-te a peu.

Damien Rice llegint Neruda

Llegeixo Neruda, a la seva habitació mentre em menjo una poma. Sento una olor de gessamí que em colpeja el pit i submergeixo les mans al seu cos quan l'abraço. El miro, miro els seus ulls, sota els meus llavis, plens de llàgrimes. M'allunyo cap al balcó menjant la meva poma, callada, mentre ell s'estira al llit amb el seu rostre plorós al descobert. La nit es vesteix igual arreu, penso i veig la meva absència. El miro amb desconsol, em torna la seva mirada llagrimosa, s'acosta al balcó i s'asseu entre les meves cames. No em diu res, només em mira, les seves mans prenen amb força les meves. Ens salvarem, li pregunto. Assenteix. Acaronem els nostres ulls, els nostres llavis. La seva mirada plorosa m'humiteja les gales, em plora a sobre. Li faig un petó de reconciliació. Baixo la persiana, tanco la porta...

Los besos se aprientan como culebras, se tocan con levedad muy diáfana, son besos profundos y blandos, o se alcanzan los dientes que suenan como metales, o se sumergen las dos grandes bocas temblando como desgraciados.

Te contaré día a día mi infancia, te contaré cantando mis solitarios días de liceo, oh, no importa, hemos estado ausentes, pero te hablaré y de cómo viví sin tranquilidad en el hotel de Mauricio.

Ella está sentada a mis pies en el balcón, nos levantamos, la dejo, ando, silbando me paseo a grandes trancos por su pieza y encendemos la lámpara, comemos si hablarnos mucho, ella frente a mí, tocándonos los pies.

Más tarde, la beso y nos miramos con silencio, ávidos, resueltos, pero la dejo sentada en la cama. Y vuelvo a pasear por el cuarto, abajo y arriba, arriba y abajo, y la vuelvo a besar pero la dejo. La muerdo en el brazo, però me aparto.

Pero la noche es larga.

L'eufòria la foragita, sempre ho ha fet, la fermesa l'obsessiona i l'error la té aplacada, en un cercle de pressió imprecís, irracional però inflexible. Li apareixen sentiments dubtosos que la parlen coberts de ceguesa, tremola de pànic quan no sap que dir, s'encongeix quan cedeix a la renúncia. Camina amb tensió. Són gairebé les onze, escolta com uns veïns parlen d'aquesta ciutat a raser d'una nit plena de boira. Silenciosament, s'acosta a la plaça de sobre de casa, s'asseu en un banc arraconat sent la fred del marbre penetrant a les seves cuixes. Hi ha un grup de gent fent cua per adquirir una copa de whisky barat a la barra d'un bar. Una colla d'adolescents demanant tabac a la cantonada. Un nen que empeny un gronxador i una parella d'avis el vigilen des d'un balcó. Amb desconcert, busca entre la multitud una senyal que li inspiri complicitat, una mirada, un somriure, espera trobar-lo, mirar-lo i que la miri.

Un estrany se li acosta per donar-li conversa. Fa passos curts esperant que ella assenteixi, acceptar que s'acosti. Una altra nit hagués fet mitja volta sense dirigir-li cap paraula cordial però la seva mirada és atractiva; pensa per dins. Se li apropa, té les mans fredes, deixa que les amagui a la butxaca del seu jersei perquè la miri de més a prop. Descobreix que el coneix, esmorzen cada matí al mateix bar. És el mateix que li cedeix el diari, després de fer el cafè. Cada dia a la mateixa taula, un cafè amb llet i un entrepà de formatge, cada dia el mateix esmorzar. La seva companyia no li inspira la complicitat que està buscant, té una mirada tendre però la seva veu és massa greu. S'excusa: hauria d'anar tirant, faig tard. Ell s'acomiada amb recel, li pica l'ull amb un fins aviat. Thadea camina cap enlloc, barreja esperança i frustració quan pensa en un lloc on anar. Duu a les mans un paquet de tabac amb una sola cigarreta. Busca un local on comprar-ne un altre; un bar a punt de tancar, un restaurant amb una cua de gent esperant per sopar, una parella es discuteix a la porta d'un pub i ella no s'atreveix a entrar.

Al costat oposat de la plaça, un noi assegut a terra amb una bossa entre les cames se la mira amb la distància correcta. Té els cabells foscos, duu un jersei massa prim per aquesta nit, es frega els llavis amb la llengua, els té tallats i tímidament retira la mirada quan descobreix que ella també l'està mirant. S'hi acostaria però no voldria intimidar-lo i continua caminant. Se'l mira de reüll i veu com ell també la mira. Thadea fa veure que no ho ha vist, s'asseu al costat d'una columna des d'on el poder-lo mirar, sense que la vegi. Es posa bé el mocador que duu al coll, s'encén la última cigarreta que li queda mentre treu de la bossa, una llibreta vermella.

Thadea encara no ha tornat a casa aquesta nit. Fa dies que es sent reclosa en un espiral d'inseguretat perquè la rutina ja no l'acull sinó que la té atrapada. Una feina amb contracte indefinit, una parella estable, un horari organitzat. Sent que té allò que mai ha desitjat, el dubte la posseeix, es troba en una mena d'abisme puntual i coneix perfectament la seva tendència a l'impuls. No crea històries sobre les que escriure i la seva passivitat és un avís. Frena, no t'ofusquis pensa quan se li desperta la necessitat d'engegar-ho tot. Es sent incompresa quan ho comenta amb aquells que li són propers, els de casa insinuen que no ha madurat. Aquesta nit ha tornat a treure la llibreta, vol parlar del noi que la mira tímidament. El seu personatge serà el reflex de la ignorància. Sí, això mateix. Filio, serà el seu nom, no serà un inadaptat, tampoc viurà de l'estat. No tindrà família, ni amics i no li caldran. Tindrà una gran passió, serà gran, molt gran, per això encara se l'ha de pensar. Potser tindrà un poder superhumà i la capacitat de viure sense donar res a canvi.

- Thadea, on has estat?
-He tornat a escriure.

Thadea ha trobat una manera, com una altra, per tenir-se paciència.





Please Be Patient with me. Wilco.

Esclau de l'atzar

El teu reflex a una bassa d'aigua, la fred que inaugura la tardor, eclipses una panoràmica a tot el que t'envolta i sents un fort desig d'aïllar-te. Camines descalç, mirant a terra i sents que l'ajuda que et fa falta no vindrà. Ets capaç de decidir però mai el que surt de tu sembla que tingui prou importància. No vols ser res més que ser com ets i dubtes estar massa convençut de saber qui ets. L'asfalt humit, qui et mira de reüll, qui et posa a prova als matins. Silenci. Un episodi de nostàlgia s'apodera de tu. Barreges nicotina amb alcohol. Un cop al pit. La foscor no et fa por. L'oblit et provoca tristesa. No plores. Qui t'espera, qui t'escolta, qui vol deixar de ser esclau de l'atzar. Qui vol destruir aquest temps líquid. Qui vol marxar del lloc per tornar a enlloc.

Not On Top. Herman Düne

Sols, ell i la seva tristesa

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

Estados de ánimo. Mario Benedetti




Quan la tristesa consumeix tots els instants, enyora el somriure dels dies en què res és infinitament clar ni fosc. Amb cada plor, recorda el seu ahir tranquil i amb cada gest de no dir res, mil imatges se li escapen de les mans. L'espanta trepitjar carrers plens de gent amb els ulls porucs, no poder trencar amb les seves pors i pensa que la distància de tot és el refugi menys perillós.

Desconeix el remei pels dies feixucs i el motiu pel qual, esquiva irracionalment les ganes de plorar. Del seu rostre, en construeix una disfressa i així comparteix, tant sols, una mentira imprecisa que no el protegeix però tampoc fa malbé el seu egoisme. Només ell és capaç de sentir la insuportable sensació del seu cos tremolós i compartir-ne l'efecte a part d'impossible li resulta injust, perquè es sent gelós del seu propi malestar.

A voltes, aconsegueix normalitzar l'angoixa predominant dins del seu cor. Això li ha ensenyat el fet de viure amb ell mateix però, encara no ha après a compartir-ne l'estat amb d'altres persones. De fet, dubta si la tasca d'aprendre-ho té un valor real pel que treballar o si, simplement, no saber-ne ja li està bé perquè d'alguna manera, acollir-se sol en el seu malestar el tranquil·litza i evita la intromissió per l'afany de salvació dels altres.

Exagera el sarcasme, mirant-se trist davant d'un mirall. Busca exasperat que la deformació de les seves faccions desperti una major voluntat de plorar perquè obsessionar-se en aturar el plor és una altra forma de ridiculitzar-se a ell mateix, un motiu més per alabar la soledat com a refugi.

Pensa que, mai res li resulta infinitament clar però en canvi, quan es sent trist tot és infinitament fosc. Aquest fet, d'alguna manera l'ajuda a reafirmar que la tristesa és capaç de consumir tots els instants, totes les relacions, les accions que duem a terme. La seva força pot emportar-se per davant, més del que som capaços de preveure i per tant, si la tristesa és una sensació que es construeix individualment, aprendre a conviure-hi conscientment es transforma en un repte extremadament atractiu. Un repte, tot i així, molt més senzill que el que comporta fer entendre als que l'envolten la seva posició radical, de viure la totalitat de la seva tristesa en soledat.

Llegeix Estados de ánimo de Mario Benedetti, mentre escolta Semilla en la tierra de Carlos Chaouen i d'aquesta combinació

Estúpida obsessió
ignorància repleta de dubtes
quan l'avui és obscur
qui t'ensenya a sobreviure
sense somriure pel futur

Estimar-te tristesa
no m'alava ni em fa por
si avui tremolo és de neguit
per la força que em pren
plorar sense conèixer la raó



PD: Perdoneu la meva incapacitat per fer rimes.